Comentari 20 poemes de "versos per a anna"

Treball de poesía

“VERSOS PER A ANNA”

DE MARC GRANELL

MARÍA SÁNCHEZ-RODRIGO MONTAÑÉS

No hi ha llum com la llum amb què il.lumines

el món quan apareixes i t’acostes,

carrer avall, cap a mi que intente

debades desxifrar tanta tenebra.

No hi ha mar con la mar amb què m’inundes

de puresa la pell amb la abraçada

quan arribes i el cossos s’entrallacen

en l’oblit del desert i de les ombres.

No hi ha bosc com el bosc amb què perfumes

cada instant que amb tu estic, cada presencia

tan clara com les sendes que transite

en tu i amb tu cap a cims bells i savis.

Parla d’un amor passional i corporal que es correspongut .

Es tracta d’una al·legoria, es a dir una metàfora continuada. Podem trobar també anàfora (repeteix No hi ha…).

T’has alçat dins de mi

com un mar que desperta

el  nou dia amb la llum

maragda del seu cant,

com un vol de palmeres

que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls

han encés sols I fires

en la nit que em regnava

els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges

molt a espai les estances,

les fosques galleries

que abans eren silenci.

Ara sent els teus llavis

navegar-me les venes

i en el cor descansar

les teues mans quan tornen

de plantar de gesmil

el desert dels meus ossos.

Ara sent que m’habites

cada hora que passa,

plena ja de sentit

puix que plena de tu.

Parla d’un amor molt físic, de possessió, de pertànyer a l’altra.

Hi trobem la personificació com a recurs literari (…un mar que desperta…), tot ple de metàfores que fan que sigui una al·legoria.

Pense en tu, en el teu cos, en els teus llavis,

en les mans amb què em dius tanta bellesa,

en els teus pits quan el bese i acarone,

en la teua mirada, que és cel i és terra.

Pense en tu i en la pell sem’incendia

el desig i el dolor i la tristesa

de no tenir-te, amor, entre els meus braços

i així sentir el món tot gel i absència.

Parla d’un amor físic de contacte i després del dolor de la llunyania.

Utilitza la enumeració en el primer i el segon paràgraf. En el segon paràgraf trobem també polisíndeton (el desig i el dolor i la tristesa…).

Avui t’envie roses i aquests versos

que volen dir-te, amor, quanta enyorança

sent de tu quan no estàs i es petrifica

el mon a poc a poc i és tot silenci.

Avui t’envie, amor, el meu desig

de tu que és foc inmens i inacabable,

que és pluja eterna i Font que em naix la vida

en cada gest, cada ombra, en cada somni.

Avui t’envie, amor, el meu amor

fet passió pernne en la fermesa

de voler-te i voler que cresca i dure

aquest camí que junts obrim de joia.

Parla am il·lusió de l’amor en la llunyania.

Utilitza l’anàfora (Avui t’envie, amor…), la personificació (versos que volen dir-te…) i el joc de paraules (repeteix molt la paraula amor).

Dins els teus ulls

s’obrin ponts i finestres,

s’encén un llac

ple de sol i respostes.

M’hi endinse un

i em naix de sobre el món.

En els teus llavis

hi ha jardins de maduixes

i plomes verdes

que cantes tot l’oblit.

M’hi perd i trobe

la font que sap i calla.

Dins de les venes

et corre un riu de roses

per on navega

el riure clar del bosc.

Hi envie naus

on el desig et cerca.

En els teus pits

s’alça un mar de campanes,

d’illes nascudes

a bell mig de la llum.

Hi passege a espai

els meus dits que floreixen.

Dins els teus ossos

nien flautes que saben

el so més alba

del  somni i de l’estrella.

Hi repose exhaust

la veu ferida i sola.

En la teua pell

creix la neu i l’incendi,

la pluja blanca,

el desert i la flor.

Hi visc i em sé

viu només quan l’habite.

Parla de l’amor sensible, de la possessió del cos i del contacte físic.

Durant tot el poema utilitza la personificació i la metàfora.

Et dic

i dic amor i dic bellesa

i dic poema i mar i dic misteri

i abisme i compassió I dic silence

i dic llavi i jardí I dic saviesa.

Parla de l’amor complert i el personifica en la estimada.

Utilitza l’anàfora (dic) i el polisíndeton (i dic…) en tot el poema.

No t’envie avui roses. Només paraules

per dir-te el meu amor.

Un amor que és ample i que no cessa,

com un cel tot blau i inacabable,

un amor que creix i es multiplica

com l’onatge d’un mar net i profund,

un amor que és ferm com ho és la roca

més sòlida i pacient.

Un amor que s’em fa,

cada instant amb més força, amb més urgencia,

desig de ser amb tu

i recorrer amb besos, amb carícies

la teua pell, país inmens i únic,

la sola veritat que ensenya i salva.

Un amor que vol saber aprendre’t,

aprendre a acompanyar-te.

Un amor que et vol plena de llum feliç i lliure.

Un amor que amb tu vol fer camí

i anar més lluny, més fons, i ser més vida.

Es tracta d’una declaració d’amor, tota una llista d’intencions i de desitjos, de amor que espera compartir amb l’estimada per ser més vida.

Utilitza el joc de paraules, repetint molt sovint la paraula amor i la anàfora (Un amor que…).

On tu estàs

                               és el migdia,

el juny més clar i calm,

                                               la puresa

de la neu més alta.

Si mires

creixen boscos i ocells,

                                               riuen roses

que obrin tots els panys i que no moren.

Quan parles

s’alça un niu

                               d’albes lentes

en cada ombra.

Parla de l’admiració per l’altre, quan està, quan mira, quan parla…

L’autor utilitza un recurs visual de tabular alguns versos per ressaltar les qualitats de la estimada.

Ara sé, amor, que la tristesa

és no tenir-te i no poder mirar-te

els ulls tan tendres, la veu que m’il.lumina,

el cos carícia on aprenc a aprendre

el dolor i  la joia callats que ens fan ser.

Ara sé, amor, quanta tristesa

hi ha en aquesta vesprada en què no estàs

i en que et pensé i t’enyore i et reclame,

ara ho sé,

tan rotundament trist.

Parla del dolor per la absència de la persona estimada.

Utilitza la anàfora (Ara sé…), el joc de paraules ( repeteix la paraula amor moltes vegades) i el polisíndeton (repeteix la i per fer enumeracions i donar èmfasi).

No hi ha ahir ni demà,

                                               només aquesta

vesprada blanca i lenta que vivim

junts els dos com si el temps fos aquell núvol

eternament inmóvil que contempla,

enllà lluny, en el blau puríssim,

el nostre amor obrir totes les venes

del plaer de saber-se instant de joia

irrepetible i ja desig de repetir-se,

de se l’ahir d’un demà més joiós.

Parla del l’amor en el moment actual, l’amor del present, del contacte amb l’estimada.

Utilitza l’antítesi (ahir-demà...) i la metàfora.

Estime la mirada

amb què mires,

les mans amb què acarones

la tristesa,

la veu amb què fas nàixer

primaveres

en el cim més hivern

del dolor.

El pas amb què camines

tots els dubtes.

I la flor sempre encesa

dels teus llavis.

L’autor parla de que estima tot de l’estimada, la mirada, la veu, les mans, etc.

Utilitza la enumeració de qualitats i la personificació (...camines tots els dubtes...) i la metàfora (la flor sempre encesa dels teus llavis).

Tinc por

                si a perdre’t

molt més

                a no trovar-te,

a no saber cercar tots els camins

que em duguen fins a tu per a poder

aprendre’t fil per randa i, aprendre’t,

guarir-te tota por, tota ferida,

ajudar-te a fer créixer fruits i roses

en el teu més secret i bell jardí.

Parla de la por de perdre l’amor o millor de perdre l’estimada.

Per començar utilitza el efecte visual de la tabulació per donar èmfasi a la por que sent. Fa una enumeració de les seues pors i els seus desitjos durant tot el poema.

Fes-me ombra, amor, fes-me ombra

avui que el desert

és llarg i profund

i el sol ja només

una ferida.

I  dóna’m a beure

l’aigua pura i clara

del riu  que travessa

el cel dels teus llavis.

L’autor vol donar a entendre que l’amor es vida, li dona ombra i aigua.

Utilitza la repetició de paraules per donar èmfasi i destaca la paraula amor just al principi del poema, inclús separa amb més espai la frase per donar efecte. Es una metáfora constant, es a dir  una alegoria.

París té el teu mirar en la mirada

d’ençà el vint de noviembre

de mil nou-cents noranta-cinc.

París plou com ru plous capvespres àngels,

migdies llargs i foc en l’abraçada.

París besa amb els llavis amb què em beses

els besos més abril, més mar en calma.

París camina el pas que tu camines.

París té el teu somriure, lluna i alba.

L’autor esta enamorat de París i el compara amb l’amor de la seva estimada.

Es tracta d’una personificació constant i al mateix temps una comparació permanent.

Ets el mar, ets la flor, ets la batalla,

el dolor i la pau, ets la tendresa,

ets el dia quan naix i quan s’apaga,

ets el crit i ets el vers, ets la puresa.

Ets el foc i l’hivern, ets l’esperança,

ets el dubte, ets el bes, ets la tempest,

la música i l’abraç, ets l’arribada

i el camí i ets el pont i la partença.

Parla de l’estimada, valora tot d’ella, enumera totes les característiques que hi troba de manera figurada però profunda.

Utilitza principalment la enumeració i la antítesi (…flor, batalla, dolor, pau… naix, s’apaga…).

Dóna’m, amor, la  mà.

Cadscú amb la seua memoria obrint-li venes,

fem camí.

Cadaascú amb els seus jardins i la seua tristesa,

fem camí.

Cadascú amb la seua por menjant-li les pupil.les,

fem camí.

Cadascú amb la seua nit i la seua ràbia,

fem camí.

Cadascú amb la seua alegria de ser amb l’altre,

fem camí.

Siga neu o desert el paisatge i la intemperie,

siga ocell o un dolor l’horitzó que s’anuncia,

dóna’m, amor, la mà.

Reclama la proximitat de l’estimada, del seu amor per fer junts el camí de la vida.

Utilitza la paraula amor de manera molt destacada per fer èmfasi en el seu sentiment. S’ajuda de l’enflora per donar ritme al poema (cadascú, fem camí, siga…).

S’omplin de llum i flors

                                               tota la casa

quan entres i dius

                               sóc jo!

                                                               S’ompli de platja

i ocells tot el meu cor

                                               que t’esperava

fet desig i record,

                               caliu i ànsia

del teu cel, del teu sol.

L’autor fa un cant d’alegria de tenir la estimada, del goig de la seva presencia.

La tabulació desigual aconsegueix transmetre la alegria de l’autor i es una al·legoria de la mateixa.

En tu

hi ha cels i hiverns clars i benignes,

carreteres de flors i ponts de nata

que salven els barrancs de la tristesa

i menen a la casa de l’amor.

En tu

la llibertat fuanya esperances

diminutes i tendres

com les mans de la nostàlgia.

En tu

hi ha mirades i veus que plouen

una pluja de gesmil net i just.

Identifica clarament el sentiment de l’amor amb l’estimada, l’amor està en ella.

Utilitza l’anàfora (En tu…) i la metáfora fonamentalment.

Somriu la vesprada

quan somrius i em mires

i em dius les paraules

que em diuen l’amor.

S’encén la pell blava

de la nit de les brises,

volcans i maragdes

si abrace el teu cos.

Tot transmet amor, el somriure, mirada, les paraules, l’abraço…

Comença el poema amb una personificació (Somriu la vesprada...) i continua amb una altra al següent paràgraf (s’encén la pell blava de la nit de les brises...) aconseguint fer unes metàfores precioses. 

Tot és ara silenci.

Dorms i contemple

el teu son mentre dorms,

mentre fas vida

la vida que només en tu pot viure,

que en tu només

és i creix i perdura

i és secreta presencia i és Font des de l’oblit.

En va pregunte

al desig i a les ombres on cercar-te.

Tot és ara un silenci.

Dorms abraçada

al meu cos i et contemple.

Tan bella. Tota enigma. Tota lluny.

Parla de la contemplació de l’estimada mentre dorm al seu costat.

L’autor utilitza els paràgrafs per donar èmfasis als seus sentiments. Podem destacar el polisíndeton que trobem al primer paràgraf ( és i creix i perdura i és secreta presencia i és Font de l’oblit…), també la personificació (pregunte al desig i a les ombres…) i l’anàfora n’estan presents (Tota enigma. Tota llum).